A qui li escau més que a l’artista , la defensa de la llibertat tan essencial per la seva tasca creadora?
Pau Casals

El darrer discurs
Charles Chaplin
Discurs final de la pel·lícula “El gran dictador” 1.940

Em sap greu, però no vull ser emperador. No es el meu ofici. No pretenc governar ni conquerir ningú. M’agradaria, si fos possible, jueus i gentils, negres i blancs.
Tots desitgem, ajudar-nos. Els humans son així. Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per fer-los desagraïts. Per què ens hauríem d’odiar i menysprear? En aquest món hi ha lloc per a tots. La terra que es generosa i rica, pot subvenir totes les necessitats.
El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa, però, malgrat això, ens hi hem ben perdut. La cobdícia enverinà l’ànima dels homes... aixecà muralles d’odi en el món... ens esta fent avançar a pas d’ànec cap a la misèria i cap a la mort. Hem creat l’època de la velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. La màquina que produeix abundor, ena ha deixat en la penúria. Els coneixements ens han fet escèptics; la nostra intel•ligència ens ha fet mesells i cruels. Pensem massa i sentim ben poc. No ens calen màquines, ens cal humanitat. No ens cal intel•ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes virtuts la vida és violència i tota es va perdent.
L’aviació i la ràdio ens acostaran més. La naturalesa d’aquests ginys es una crida ben clara a la bondat de l’home... una crida a la fraternitat universal... a la unió de tots nosaltres. En aquests moments la meva veu arriba a milions de persones d’arreu del món... milions de desesperats, homes, dones, nens... víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents. A tots aquells que em puguin escoltar els dic “ No desespereu “ La desgràcia que ha caigut damunt nostre no és més que un producte de la cobdícia agonitzant... de l’amargor d’homes que tenen l’avenç del progrés humà. Els homes que odien desapareixeran, els dictadors cauran i el poder que arravataren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats... que us menyspreen... que us esclavitzen... que reglamenten les nostres vides... que dicten els vostres actes, les vostres idees i els vostres sentiments! Que us fan marcar el mateix pas, us sotmeten, us tracten com si fóssiu un bestiar i us utilitzen com a carn de canó! No sou màquines! Sou homes ! I porteu l’amor de la humanitat dins vostre! No odieu! Només odien els que no9 es fan estimar... aquells que no es fan estimat i els inhumans!
Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat! En el capítol 17 de Sant Lluc hi diu que el regne de Déu és a dins de l’home, no d’un sol home o d’un grup d’homes, sinó de tots el homes. És dins vostre! Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! Per tant – en nom de la democràcia – utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món just que ens asseguri i el treball i doni futur als joves i protecció als vells.
Prometem aquestes coses als malvats pujaren al poder, Però ens han ensenyat! No compleixen allò que prometeres! Mai no ho compliran! Els dictadors s’alliberen esclavitzant el poble. Lluiten ara per alliberar el món per abatre les fronteres nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la prepotència! Lluiten per un món raonable, un món en què la ciència i el progrés ens portin a la felicitat! Soldats, en nom de la democràcia unim-nos!
Hannah, m’estàs escoltant? Onsevulla que siguis, aixeca els ulls! Ho veus Hannah? El sol esquinça el núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i arriben cap a la llum! Entrem en un món nou, en un món millor en que els homes estaran per damunt de la cobdícia, de l’odi i de la brutalitat. Mira amunt, Hannah! L’ànima dels homes ha guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança. Mira amunt, Hannah! Mira amunt!

Un somni

Tengo un sueño...

Tengo un sueño, un solo sueño, seguir soñando...
Soñar con la libertad,
soñar con la justicia,
soñar con la igualdad
y ojalá ya no tuviera necesidad de soñarlas.
Soñar a mis hijos grandes, sanos felices;
volando con sus alas, sin olvidar nunca el nido.
Soñar con el amor, con amar y ser amado,
dando todo sin medirlo, recibiendo todo sin pedirlo.
Soñar con la paz en el mundo,
en mi país, en mi mismo,
y quién sabe cuál es más difícil de alcanzar.
Soñar que mis cabellos que ralean y se blanquean
no impiden que mi mente y mi corazón sigan jóvenes
y se animen a la aventura,
sigan niños y conserven la capacidad de jugar
Soñar que tendré la fuerza,
la voluntad y el coraje
para ayudar a concretar mis
sueños en lugar de pedir por
milagros que no merecería.
Soñar que cuando llegue al
final podré decir
que viví soñando y que
mi vida fue un sueño soñado
en una larga y plácida noche
de la eternidad.

Martin Luther King